Prehistoria a la Segarra. Fa 35 milions d’anys?

Durant el període Oligocè la major part del territori que avui considerem la Segarra es trobava sota l’aigua. La creació dels Pirineus al nord i de les serralades litorals pel sud van deixar pas a una gran plana a la qual hi desembocaven tant els rius que baixaven dels Pirineus com els que venien del sud.

Durant el període miocè, fa 6 milions d’anys, el gran llac es va assecar i gràcies a tots els fòssils que s’han pogut trobar, s’ha pogut reconstruir el paisatge que tenia llavors la Segarra. No existeix a Catalunya una col·lecció de fòssils de l’oligocè comparable, tant en quantitat com en qualitat.

Per arribar a la Segarra que tots coneixem, han calgut molts canvis. Les transformacions que van haver-hi van començar fa 1.800.000 anys i van acabar fa 12.000 anys. Els llargs períodes glacials, alternant amb curts espais de bon temps és una de les característiques d’aquest període. Aquest fred va provocar que als Pirineus s’hi formessin glaceres de fins a 900 m que, en desglaçar-se, van provocar grans corrents d’aigua, les quals van deixar sobre el paisatge segarrenc petites valls que encara avui es poden observar a través de les conques actuals. El canvis climàtics que varen esdevenir, els rius i les intenses pluges, van modelar el paisatge amb costes i altiplans esglaonats i petits turons que, avui, són els trets característics de la Segarra i, com veurem més endavant, van ser de fonamental importància durant la reconquesta.

Les empremtes deixades pels éssers vivents que convivien a la Segarra fa 35 milions d’anys ens han arribat en forma de fòssils, formats quan els organismes vius van quedar enterrats juntament amb altres materials i, a mesura que van passar els anys, es van sedimentar. Gràcies a les fossilitzacions es pot saber el passat, deduir on s’han format i poder saber com era aquella zona on s’ha trobat el fòssil. Les roques de la Segarra on s’han trobat fòssils són de tipus margues (argila i carbonat de calci) i calcàries, i els fòssils són de tipus vegetal, com ara fulles de salzes, canyes de riu, nenúfars, fulles d’acàcies, baladres i espècies de lleguminoses, que ara es troben en ambients secs i fulles de llauraries que formen els boscos en zones tropicals. Altres fòssils trobats són de cargols semblants als que avui trobem en rius o llacs.

Tots aquests éssers trobats van viure fa 35 milions d’anys, durant el període Oligocè. S’han descrit més de 90 espècies diferents que s’hi han trobat.

ESPÈCIES MÉS SIGNIFICATIVES

Falgueres i cues de cavall

Canyes de riu

Varietat de roures

Mirica faia

Nogueres

Salzes

Figueres

Oms i lledoners

Família dels llorers

Nenúfars

Família de les Acàcies

Aliants

Aladerns

Baladres

Els arbres de la família dels llorers formen actualment boscos, que s’anomenen laurisilva. Aquest tipus d’arbres es troben actualment a les illes Canàries i al sud-est de la Xina, ja que es desenvolupen en climes més humits. Encara que sembli contradictori, les boires que es precipiten a la comarca durant les èpoques de més sequera, els vents alisis porten la humitat de l’oceà i quan topen amb les muntanyes pugen, es refreden i formen les boires, de manera que si això passava durant l’oligocè a la Segarra, segurament podríem dir que existia un relleu de 400 a 500 m i encara per sobre d’aquests trobem els lledoners, nogueres, oms... Durant el període terciari, quan es varen formar els Pirineus, es va formar un mar interior que se situava on trobem ara la Segarra i arribava fins a la Vall de l’Ebre. Després del període terciari i durant l’oligocè, aquest mar desapareix i queden les planes on ara es troba la Segarra.