On trobem la Segarra dins de Catalunya

La Segarra compren les terres que constitueixen l’altiplà que separa la conca del Segre de les del Llobregat, Gaià i Francolí,  i representa una entrada a les terres de ponent i un avançament de les terres prepirinenques. La seva altitud es mou entre els 500 i 800 m. Aquest altiplà es caracteritza per ser zona de pas entre la costa i l’interior i entre les comarques septentrionals i les meridionals, donant lloc a un tipus específic de paisatge, que apareix perfectament representat al llarg de la divisòria creada.

La Segarra té una extensió de 646,16 km2, amb un total de 21 municipis, i amb una població de 17.337 h (any 1981). Presenta una fesomia física uniforme, amb una xarxa hidrogràfica autòctona, integrada en quatre valls delimitades pels seus rius: la Vall del Llobregós, la Vall del Sió, la Ribera d’Ondara i la Vall del Cercavins.

Si haguéssim de definir la Segarra amb una sola frase, segurament podríem dir que la Segarra és l’inici del ponent català, un conjunt de comarques perfectament diferenciades del conjunt. Des de la mediterrània, el pas cap a la Catalunya de ponent, es fa a través de la Segarra. Quan ens trobem al bell mig de les terres segarrenques, podem veure perfectament que estem en un altre indret, arribis des d’on arribis. El canvi de paisatges és evident per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. La transformació de l’entorn és progressiva i palpable: predomini de les calmes i altiplans com a característiques del paisatge, presencia constant de feixes de conreu, amb els corresponents marges, el domini de la pedra en el camp, en les cabanes, en els pobles... A tota la Segarra trobarem perspectives, horitzons llunyans, el constant castell-poble...

El caràcter muntanyós de la Segarra sorgeix de la profusió de carenes allargassades i paral·leles entre elles, amb les corresponents valls intercalades, una estructura simple que es repeteix amb constància. També trobem arreu tossals i serrats, designacions habituals per referir-se a les elevacions més destacades.

Arquitectura popular de la Segarra

Segons Rovira i Virgili.<<Els marges es pot dir que són l’arqueologia del camp. Són testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien de ser declarats monuments nacionals, per tal que poguessin tenir una protecció eficaç contra els bàrbars destructors.>>

Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge...

En el paisatge segarrenc, s’hi estenen els marges per tots els horitzons. Existeixen dues causes que justifiquen aquestes obres: l’abundor de pedra que hi ha a la comarca i la voluntat de l’home segarrenc en aprofitar tots els recursos que se li ofereix.

La Segarra és rica en pedra calcària de qualitat i sovint apareix en els nivells més superficials dels camps, constituint sovint element constructiu, sigui per els marges, cases, ermites i castells.

I si observeu bé la comarca, sabreu fins a quin punt l’existència i distribució dels marges de pedra seca tenen una importància decisiva en la conformitat del seu paisatge. És fàcil adonar-se que, de llarg a llarg de la comarca, hi ha cents de quilòmetres de marges.

Els rius Segarrencs

Podríem diu que tenim  quatre rius segarrencs afluents del Segre, és a dir, el fet de córrer paral·lels i orientats a ponent, és una conseqüència de la disposició gairebé horitzontal dels estrats. La major part d’aquests rius, en arribar a la plana urgellenca, desapareixen entre camps i regatges; a voltes reapareixien amb breus intermitències fins al seu desguàs final al Segre. Tots ells neixen a una altitud que ronda els 750 m i tenen una longitud semblant, compresa entre els 40 i els 60 km. Els quatre rius segarrencs, malgrat l’eixutesa, límit de cabal i malgrat l’evidencia de l’existència d’unes valls fluvials, són el riu Ondara, el riu Cercavins, el riu Sió i el riu Llobregós.

Encara que ara tinguin poc cabal, moltes vegades han exercit el paper d’un riu veritable. A les seves ribes s’hi han desenvolupat els horts, el seu cabal ha estat aprofitat per fer funcionar molins fariners i les seves aigües han fornit el poc peix que es podia consumir anys enrere en el país.

Actualment aquests rius acostumen a portar aigua, alguns habitualment i d’altres de forma eventual, i en qualsevol època de l’any i amb independència del cabal d’aigua que baixi, l’atapeïment dels boscos riberencs pregona l’existència d’un canal fluvial.

El Clima 

Pel que fa al clima, la Segarra ofereix unes característiques ben diferents, malgrat la seva proximitat al mar mediterrani i les escasses variacions d’altura. La seva situació determina que l’altiplà no rebi gaire influència dels vents humits. Això afavoreix una tendència cap a la continentalitat climàtica, tant que ningú no podria pensar en la proximitat del mar, i es tradueix en una amplitud tèrmica considerable i en una feblesa de pluviositat, cosa que determina uns hiverns freds i secs amb alguna nevada esporàdica i una gran amplitud tèrmica. En contrast, els estius tendeixen a ser calorosos, tot i que la calor no sol ser massa forta a causa de l’acció dels vents. L’elevació de la comarca i l’absència de muntanyes properes contribueixen a la presència dels vents: el ponent o vent seré, fort i sec; la humida marinada de direcció contrària; de vegades també baixa del Pirineus la tramuntana; o la morella que ve de les muntanyes de Prades. Tots ells molt freds! La temperatura mitjana anual de Cervera és de 13º.

Una altra característica del vessant del Segre és, a l’hivern, la presència de la boira que, procedent del Pla d’Urgell, ateny amb freqüència els altiplans segarrencs. Alguns anys és molt persistent i no és estrany que durant dies i dies sigui un element més del paisatge.